dilluns, 27 de gener de 2014

LA IAIA ISABEL

PUNTA DE COIXÍ

Avui volia presentar-vos els àgils dits de la que és la meva primera mestra de costura, la meva àvia. Ella em van ensenyar a fer punt de creu, a brodar i a moure els boixets tímidament quan era més petita. 

Hoy quería presentaros los ágiles dedos de la que fue mi primera maestra de costura: mi abuela. Ella me enseñó a hacer punto de cruz, a bordar y a mover los bolillos tímidamente cuando era más pequeña.



M'agraden molt les coses que fa, però especialment la punta de coixí m'hipnotitza, amb els ràpids moviments de dits i els renecs quan alguna passada no va per bon camí. Els meus primers passos de nusos i boixets van quedar només en un mocador senzill que vaig fer sota la seva supervisió, però els regals que la iaia m'ha fet amb les seves mans sobre la coixinera són un tresor molt especial. 

Me gustan mucho las cosas que hace, pero especialmente la punta de cojín me hipnotiza, con sus rápidos movimientos de dedos y renegando cuando algún pase no va por buen camino. Mis primeros intentos de nudos y bolillos quedaron sólo en un pañuelo sencillo que hice bajo su supervisión, pero los regalos que la yaya me ha hecho con sus manos sobre la almohada son un tesoro muy especial.



A més em fa certa tristesa que les màquines substitueixin d'una manera tan dèspota les hores i setmanes que porta aquest delicat treball de formigueta, nus a nus, amb un resultat brillant, ple de detallets minúsculs que, lluny de ser imperfeccions, confeccionen una peça única, una autèntica obra d'art. Creu a creu sobre el cru, o bé amb hàbils moviments que broden la tela de tots els colors. Crec que és la mateixa admiració que sento quan veig a algú fregar les cordes d'una guitarra, a compàs i amb moviments que desprenen ritme fins confeccionar la peça. 

Además me da cierta tristeza que las máquinas sustituyan de manera tan déspota las horas y semanas que lleva este delicado trabajo de hormiguita, nudo a nudo, con un resultado brillante, lleno de detalles minúsculos que, lejos de ser imperfecciones, confeccionan una pieza única, una auténtica obra de arte. Cruz a cruz sobre el crudo, o haciendo hábiles movimentos que van brodando la tela de todos los colores. Creo que es la misma admiración que siento cuando veo a alguien frotar las cuerdas de una guitarra, a compás y con movimientos que desprenden ritmo hasta confeccionar una nueva pieza.



És una sensació bonica, perquè quan miro els enreixats irregulars, escolto dins del meu cap la melodia de la fusta picant-se entre ella, canviant de cançó amb una breu pausa per recollir els boixets, endreçant-los de quatre en quatre. Cada dia m'ensenya el progrés i, malgrat acostuma a avançar poc a poc, quan han passat les setmanes puc imaginar-me com serà el dibuix, el mocador o el camí de taula una vegada estigui acabat.

Es una sensación bonita, porque cuando miro los cuadraditos de reja irregulares, escucho dentro de mi cabeza la melodía de la madera golpeando entre ella, cambiando de canción con una breve pausa para recoger los bolillos, ordenándolos siempre de cuatro en cuatro. Cada día me enseña el progreso y, a pesar de que suele avanzar poco a poco, cuando han pasado las semanas puedo imaginar cómo será el dibujo, el pañuelo o el camino de mesa una vez esté terminado.



Altres dies la trobo omplint boixets de fil per encarar un nou repte, perquè, si una cosa caracteritza a la Isabel és que sempre té feina per fer. Sovint acumula els treballs de ganxet amb els de mitja, que va alternant amb les estonetes de punt de creu i les de punta de coixí. Els caps de setmana, però, estan reservats per cosir ninos de peluix i nines.

Otros días la encuentro llenando bolillos de hilo para encarar un nuevo reto, porque si algo caracteriza a Isabel es que siempre tiene trabajo para empezar. A menudo acumula los trabajos de ganchillo con los de media, que va alternando con los ratitos de punto de cruz y las de encaje de bolillos. Los fines de semana, sin embargo, están reservados para coser muñecos de peluche y muñecas.


La Isabel és la meva àvia, i tinc la sort de poder compartir unes horetes diàries amb ella, cosint i ajudant-nos mútuament. És una estona agradable que se'ns passa volant, ens fem companyia mentre avancem en els nostres treballs de costura, ens el ensenyem i ens tirem floretes mútuament. Allà, en l'ampli menjador de grans finestrals, trobo la calma que necessito i oblido el neguit. Parlem de qualsevol cosa, o callem i ens concentrem en la feina. De vegades riem recordant les anècdotes de quan érem petits nosaltres o les tietes, i ens fem una estona de companyia quan el dia comença amb el peu esquerre.

Isabel es mi abuela, y tengo la suerte de poder compartir unas horas diarias con ella, cosiendo y ayudándonos mutuamente. Es un rato agradable que nos pasa volando, nos hacemos compañía mientras avanzamos en nuestros trabajos de costura, nos lo enseñamos y nos tiramos piropos mutuamente. Allí, en el amplio comedor de grandes ventanales, encuentro la calma que necesito y olvido los nervios. hablamos de cualquier cosa, o callamos y nos concentramos en la faena. A veces reímos recordando las anécdotas de cuando éramos pequeños sus nietos, o sus hijas, y nos hacemos un ratito de compañía si ese día ha empezado con el pie izquierdo.


Aquestes estones de novel·la, em recorden una mica a quan jo era petita i ella era més jove, i les tardes d'estiu ens les passàvem a la masia, sense pressa ni agenda a la butxaca. A la petita televisió del menjador gran, jugàvem a la consola del meu tete, o bé miràvem pel·lícules antigues en blanc i negre o en color, on sortien els actors de la quinta dels meus avis i àvies, o ens trobàvem tots els cosins i cosines fins que es feia fosc i els tiets els passaven a recollir. 

Estos ratos de novela, me recuerdan un poco a cuando yo era pequeña y ella era más joven, y las tardes de verano nos las pasábamos en la masía, sin prisa ni agenda en el bolsillo. En la pequeña televisión del comedor grande, jugábamos en la consola del tete, o bien mirábamos películas antiguas en blanco y negro o color, donde salían los actores de la quinta de mis bisabuelos y bisabuelas, o nos encontrábamos todos los primos y primas hasta que oscurecía y los tíos les pasaban a recoger.




Hi ha certa bellesa en poder idealitzar alguns moments, suposo que això fa que hi doni tanta importància a aquests detalls, als dits movent-se, al fil blanc i als patrons plens de foradets i agulles de cap.

La meva àvia va néixer, com tants avis i àvies per la meva generació, en plena guerra civil. Du en la seva trajectòria els difícils anys de la post-guerra i la dictadura, de la feina al camp i l'esperit lluitador dels que tiren endavant malgrat els cops de la vida. Immigrant des del sud, com tantes i tantes famílies, amb el desig i l'objectiu d'una vida millor en aquesta terra que estima i per a la que sempre té paraules amables.

Una de les meves heroïnes particulars que ahir va complir un any més, i ja en van 77.

Per molts anys de projectes, fils i teles, iaia!

Hay cierta belleza en poder idealizar algunos momentos, supongo que eso hace que dé tanta importancia a estos detalles, a los dedos moviéndose, al hilo blanco y a los patrones llenos de agujeritos y alfileres.

Mi abuela nació, como tantos abuelos y abuelas para mi generación, en plena guerra civil. Trae en su trayectoria los difíciles años de la post-guerra y la dictadura, del trabajo en el campo y el espíritu luchador de los que salen adelante a pesar de los golpes de la vida. Inmigrante desde el sur, como tantas y tantas familias, con el deseo y el objetivo de una vida mejor en esta tierra que ama y para la que siempre tiene palabras amables. 

Una de mis heroínas particulares que ayer cumplió un año más, y ya van 77. 

Por muchos años de proyectos, hilos y telas, yaya!


Estoy enlazando este/a post 
a la #52 fiesta de enlaces del blog Personalización de Blogs


21 comentaris:

  1. Hola Tati,
    Sólo quería darte las gracias por compartir con nosotras estos sentimientos , estas sensaciones y momentos tan íntimos y maravillosos. Me ha emocionado mucho tu entrada, recordando vivencias de mi infancia al lado de mi abuela que por desgracia ya no esta....Disfruta del tesoro que tienes.
    Un abrazo.

    ResponElimina
  2. Encara recordo quan ens asseiem al carrer a cosir amb la teva avia, la meva mare, la teva mare... quins records!!! Allí vaig fer les meves primeres puntades. I... quan anavem a comprar "retales"!!! Quins records...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bonic. Jo hi vaig viure els meus primers anys al mateix carrer, però era molt petita i no recordo gaires coses... ja veig que tot plegat ve de família! És agradable tenir record bonics! Una abraçada!

      Elimina
  3. Quina entrada tan bonica, quina sort poder compartir tant amb la teva àvia i lo activa que és...m'encanta allò de que sempre té alguna cosa per fer, això està molt bé! Les puntes de coixí...sempre em quedo admirant els treballs que surten dels coixins, son una passada!!
    Petons,

    ResponElimina
  4. quin post més bonic! m'ha agradat molt!
    kissitos!!

    ResponElimina
  5. Wow Tati menuda entrada emotiva, menudo homenaje!! Felicidades a tu abuela por su cumpleaños y felicidades a ti porque ademas de coser bien, escribes muy bien, he podido oir desde aqui el ruido de la madera y he visto a tu abuela detrás del mundillo. Preciosos momentos que nunca olvidaras. Sigue disfrutando de tu abuela y de todo lo que te ha enseñado, menuda herencia, menudo tesoro.
    Un beso

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sii.. tengo aquí mi corasonsito, y de vez en cuando se asoma! jaja a ver si le saco un par de fotos a alguno de sus proyectos terminados y los añado a la entrada :)

      Elimina
  6. ostres que bonic poder disfrutar de la teva àvia, i tenir aquest records i aquestes experiències

    ResponElimina
  7. La sabiduría de los mayores! y lo mejor de todo, el boca a boca. Una joya.
    Las fotografías, espectaculares.
    Un beso :)

    ResponElimina
  8. Moltes felicitats per la teva àvia!!!!! M'encanta les iaies amb tanta energia!!! I tens tota la raó quan veus a treballar amb puntes de coixí quedes hipnotitzat de la facilitat que tenen en fer-ho!
    Ptnts

    ResponElimina
  9. Estas yayas nuestras han sido la mejor escuela crafter, bonito homenaje, tal y como tu dices ojalá sean muchos los años de proyectos por hacer :))
    Saludos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues ya te digo. Si nuestras yayas fueran presidentas del gobierno, otro gallo cantaría! jaja

      Elimina
  10. Moltes felicitats a la teva àvia! Quina entrada més maca! És un homenatge preciós! Espero que segueixis gaudint d'aquests moments tan especials amb ella. Petons!

    ResponElimina
  11. ooooohhhh quin post més bonic Tati! m'ha encantat... el text, els fotos, la història... i la teva súper iaia! Gaudeix-la molt! jo ja no en tinc cap i les trobo molt a faltar. Una abraçada bonica. Montse lesmiliunaidees.blogspot.com

    ResponElimina
  12. Felicidades a la abuela y a la nieta, por contárnoslo tan bonito!!! el ruido de los bolillos es una melodía y disfrutar de nuestra gente un privilegio. (por cierto, me encantan tus castellers, y esos cojines de ganchillo y las banderolas y....¿sigo?::))

    ResponElimina
  13. tot el que sé del món de les labors és gràcies a la meva iaia!!
    l'esperit de descobrir coses noves i de fer i refer...
    les tardes de cosir i ràdio les porto dins del cor
    diu que la seva màquina de cosir és per a mi, però que m'hauré d'esperar a que es mori... jajaj que per molts anys no la vull pas

    visca la iaia de la tati i totes les iaies crafters del món mundial!!!

    ResponElimina
  14. Que maravilla de post! Nuestros mayores esta claro que estan hechos de otra pasta, supervivientes y luchadores, cuanto tendriamos que aprender de ellos!
    Menudas manos tiene tu abuela, que joyas!!
    Muchos besos!
    Nika

    ResponElimina
  15. ¡Qué ternura! Qué gozada que lo hayas rescatado, de lo contrario, me lo habría perdido.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias por tu comentario, me alegra haberla podido compartir con usted :)

      Elimina
  16. Ostres Tati....mhas ben emocionat. Quina sort tens de poder gaudir junt amb la teva iaia d'aquesta aficio i convertir-ho en un moment unic i esperat del dia a dia.
    Per desgracia, la,meva iaia ja no hi es, ella tambe em va ensenyar a cosir, brodar, fer punt.....pero per causes que se mescapen,, la meva aficio per la costura ha arribat massaa tart i no ho he poguy compartir amb ella. Per sort em queda la seva maquina de cosir.
    de tot aixo tambe en parlo en una entrada al meu blog....em venia molt de gust compartirho.
    Felicitats per aquesta iaia tan xula que tens!!!

    ResponElimina